La informació ha de ser donada sempre de forma seriosa? Segurament si ens haguéssim fet aquesta pregunta fa deu anys, la resposta seria que no, perquè enteníem que les notícies havien de ser una cosa rigorosa amb la que una cadena buscava la credibilitat entre els seus televidents.Amb els darrers anys però, aquest fet s’ha anat invertint ials informatius estan tendint cap a noves tendències, que van des de buscar l’interactivitat amb l’espectador, posar-se de peu, o parlar de notícies que tenen més a veure amb el ciutadà i menys amb l’àmbit polític, sensacionalisme a banda.

El canvi més significatiu i que il•lustra a la perfecció aquest canvi el trobem amb els presentadors. Hores d’ara, molts d’ells ja van sense corbata i busquen l’empatia amb l’espectador. Un exemple clar és Matias Prats, presentador de les notícies d’Antena 3, que acostuma a fer un petit comentari graciós quan acaba el vídeo d’una noticia.

Dintre d’aquesta tendència trobem  a Manolo Lama i Manu Carreño, més coneguts com “Los Manolos”. Aquest peculiar duo explica l’actualitat esportiva a Cuatro d’una manera tant distesa que de vegades sembla que assistim a la tertúlia d’un bar. Tot i això, l’esport és tractat de forma molt atractiva, a l’estil del desaparegut Más Deporte de Canal+.

El cas més extrem el trobem a la cadena d’humor per excel•lència, on Javier Gómez fa un monòleg made in El Club de la Comedia entremig de la informació del temps. En aquest cas però, la Sexta es passa de rosca i transmet la sensació de que s’estan inventant directament les previsions.

Les noves maneres de presentar la informació, sens dubte, humanitzen molt més als presentadors, acusats de ser simples  recitadors del telepronter, però tampoc cal passar-se de la ratlla, perquè sinó a la llarga provocaran l’efecte contrari, i la credibilitat informativa dels mitjans podria quedar més que tocada.

La Sexta acaba d’estrenar, fa una setmana, la segona temporada de “Qué vida más triste”, una sèrie de la que ja us en vam parlar en aquest mateix blog fa uns mesos. Per fer-vos memòria, hem de dir-vos que és un exemple de sèrie en forma de videoblog que va començar a Internet i que va fer el seu pas a la televisió.

L’aposta de les televisions per sèries d’Internet fa que no puguem passar per alt les produccions d’humor que ara mateix es fan exclusivament a la xarxa i que, qui sap, si algun dia acabaran seguint els passos de “Qué vida más triste”. És per això que des d’aquest bloc us en volem oferir algunes recomanacions.

Des de Saragossa arriba “A verlas venir”, una sèrie espanyola plena de situacions i trifulgues quotidianes amb uns personatges que es defineixen per ser una mica pretenciosos i neuròtics en la seva lluita contra el món.

Si us trobeu immersos en els estudis a la universitat i no sou aragonesos, potser us sentireu més identificats amb “Qué uni más triste”, una paròdia de la sèrie de la Sexta tot i que amb un nivell una mica inferior a l’original.

I finalment, i amb la capa posada, trobem a “Cálico electrónico”, una sèrie còmica d’animació flash ambientada a la ciutat d’Electronic City i protagonitzada per un superheroi molt diferent a la resta, aquest és baixet, rodonet i sense superpoders, que ens recorda molt a Torrente.

A banda d’aquestes, també en podem citar d’altres com “Coinman” o “Querido Antonio”. Els integrants d’aquest bloc les hem visualitzat atentament i ens quedem amb en Cálico, però s’admeten apostes….

Televisió Espanyola ha demostrat que si s’ho proposa, també pot ser tant absurda com les altres cadenes de televisió. I això es deu gràcies a l’aposta per Muchachada Nui, el programa d’humor absurd i surrealista dels dimecres a la nit.

Dirigit per l’humorista Joaquín Reyes (actor també de Camera Café), aquest programa va fer el salt a La 2 de TVE després d’estar uns anys a la cadena digital Paramount Comedy amb un programa idèntic que duia el nom de La Hora Chanante.

El programa, que ja ha arribat a la seva segona temporada, compta amb la peculiaritat de fer gags sobre els personatges de l’alta cultura, com Ferran Adrià, Uri Geller o Tita Cervera. A més, Muchachada compta amb un pagès anomenat Marcial (interpretat per Ernesto Sevilla), o una paròdia de la sèrie Smallville protagonitzada pel jove Rappel (Carlos Areces).

La secció més recomanable d’aquest espai però curiosament, la protagonitza un ésser animat. Es tracta d’Enjuto Mojamuto, un nen que està enganxat davant la pantalla de l’ordinador i que dialoga amb un narrador. El personatge fins i tot, compta amb un twitter.

L’humor que es practica en aquest programa està reservat a un públic minoritari o de culte. La gran virtut de Televisió espanyola doncs, ha estat donar-li una oportunitat tenint en compte que el tipus de programes d’humor la TV pública, com el  de Flo i Josema Yuste,tenen un perfil molt blanc i reiteren l’ humor costumista de tota la vida.

Qui no se’n recorda de l’Al·leluia a missa? O del “sainet” a l’habitació 426 d’un hotel? O encara millor, del gall d’indi posat per barret? Aquestes són algunes de les trifulgues del mític Mr. Bean, que encara que les hagin passat milions de vegades per la televisió, sempre es troben a faltar.

Aquesta sèrie d’humor de la BBC britànica estava protagonitzada per Rowan Atkinson,  La personalitat de Mr. Bean és un exemple de l’humor absurd típicament anglès. Així, aquest personatge es podria definir com un nen atrapat en un cos d’adult que viu els moments més tontos de qualsevol persona en la vida quotidiana, donant un pes fonamental a la Llei de Murphy.

Els capítols, d’aproximadament 25 minuts de durada, podien estar ubicats a qualsevol lloc de la graella, que aquí podíem veure per TV3. Normalment s’emetien després de dinar els caps de setmana o qualsevol dia al vespre.

D’entre els nombrosos capítols que se li recorden, em quedo amb el del gall d’indi i de l’original regal que li fa a la seva nòvia. Com sempre, però, Mr. Bean no se n’adona que fa les coses malament i sempre acaba quedant-se sol amb el seu inseparable ós Teddy.

Per aquells que l’enyoren i que eren uns fans absoluts del “Senyor Mongeta”, us deixo un petit tast perquè us poseu melancòlics i, a la vegada, que torneu a reviure aquells moments de Mr. Bean que sempre recordarem.

A més de ser el títol d’un clàssic d’Alfred Hitchcock, La ventana indiscreta és un programa d’humor de La Sexta. La cadena, que sembla satisfeta amb els resultats d’audiència, ha decidit renovar l’espai de Pilar Rubio. Actualment, s’emeten reposicions de la primera temporada, cada dissabte a les set de la tarda.

De la mà de la reportera estrella de Sé Lo Que Hicisteis…, La ventana indiscreta s’ha fet amb una mitjana d’un 6% del share i 650.000 espectadors. El programa té com a base els vídeos domèstics. Aquests els combina amb imatges de tot el món i de tot tipus: esports de risc, situacions curioses, bromes, fotografies sorprenents, imatges impactants d’internet…

Estrenat l’estiu de 2007 i produït per Martingala, productora, entre d’altres, de La ruleta de la suerte (Antena 3) o Quién quiere ser millonario (Telecinco), La ventana indiscreta naixia amb l’objectiu de donar un nou enfocament als programes de vídeos.

Amb el subtítol “Extremo Oriente”, la nova temporada de La ventana indiscreta donarà preferència als vídeos procedents de Japó. Seleccionats entre els millors programes orientals, estaran protagonitzats per japonesos i coreans. La ventana indiscreta: Extremo Oriente comptarà també amb figurants japonesos a plató, que recrearan curiositats de l’estil de vida oriental.

Un pot agafar i negar sempre les evidències i així intentar viure en un món més feliç i innocent. No obstant, les pedrades del món real acaben per despertar-nos d’aquest profund i fals somni de tranquil·litat.

Aquesta reflexió la podríem aplicar al cas de La Tribu. El nou programa de Xavier Sardà ha aterrat a les pantalles amb la intenció de provocar de nou el Síndrome de Diògenes televisiu, i al damunt, en horari de màxima audiència. El català ha fet una còpia del difunt Crónicas Marcianas, però aquest cop sense micropenis, extoxicòmans ni senyoretes de companyia ensenyant les calces.

El programa va deixar clares les seves intencions des del primer instant, quan Risto Mejide i Sardà van entrar en una picabaralla dialèctica. La cosa no es va arreglar ni amb les entrevistes a la Maleni Álvarez ni a Amaia Salamanca, que van ser més aviat soporíferes. Per si no n’hi havia prou, només va faltar l’ego de la Merceditas Milá, que desenvolupava bàsicament el rol de mosca collonera. Entre tanta escombraria, el millor va ser Carlos Latre, que va amenitzar la vetllada amb el seu repertori d’imitacions.

Sembla que els temps estan canviant, i  el reciclatge s’està estenent entre la població. La Tribu es va situar com a tercera opció del prime time del divendres, per darrere de DEC i el nou espai de Flo i Josema Yuste.

Però no ens enganyem, aquest llop disfressat de corder segur que tornarà a desplegar les seves millors armes per imposar la seva llei en aquesta selva mediàtica. I llavors, caldrà veure si realment encara seguim colonitzats per les escombraries, o bé, hem donat un pas més enllà.

Des la secció ‘La Teletúlia’ de l’Arucitys (8TV) vénen plantejant des de fa mesos l’afany de protagonista que té Pablo Motos, el presentador d’El Hormiguero. No els falta raó, ja que si ens fixem en un dia qualsevol, veiem com aquest ‘baixet’ sempre té ganes de lluir-se més que fins i tot els convidats.

No negaré que part de l’èxit d’aquest programa es deu a Motos, ja que té un talent innegable, com va demostrar fa uns anys a la ràdio. Ara bé, ens hauríem de preguntar fins a quin punt és lògic que en un programa tant dinàmic i amb un ampli ventall de col·laboradors el presentador hagi de participar en totes les seccions i hagi de mostrar sempre quina és la seva reacció o com ha sobreviscut als diversos experiments i jocs.

Aquest egocentrisme ha arribat fins i tot en forma de música. El presentador li ha donat últimament per tocar la guitarra en la majoria de les entrevistes. Pablo es posa a cantar una cançó tipical spanish conjuntament amb l’entrevistat de torn. Bé, de fet, qui canta més és en Pablo, que ens demostra el seu talent innat per la música i rep sempre una càlida ovació del públic.

Sempre havia entès que en un programa l’entrevistat era el qui mereixia més l’atenció, però vist el cas d’El Hormiguero, potser ens trobem amb una nova tendència. I ara que estem en crisi, fins i tot pot resultar rentable, perquè amb exemples com Pablo Motos no cal ni gastar-se diners en portar convidats.

Després de l’èxit de Josema y Flo, Especial Nochebuena, que va aconseguir un 32,5% de quota i més de tres milions i mig d’espectadors, els humoristes Josema Yuste i Florentino Fernández tornen a La 1 de TVE amb el programa ¿Y ahora qué?.

Produït per Gestmusic, el nou espai d’humor arrenca divendres 17 d’abril a les 22h, prenent el relleu de La hora de José Mota, que ha ocupat amb èxit aquesta mateixa franja horària durant els darrers tres mesos. ¿Y ahora qué? pretén recuperar els programes clàssics d’humor i mantenir per a TVE el lideratge en el prime time dels divendres.

L’excomponent de Martes y Trece i Flo es posen en la pell de personatges d’allò més histriònics en seccions com ”El rincón de Pepe el Guindilla”, on Josema interpreta un presentador expert en el gènere de la cobla i el flamenc; “Los Peñafieles”, on els humoristes es converteixen en Jaime Peñafiel; ”Doña Josefina y doña Flora” o  ”La Satur”, entre moltes d’altres.

L’humor de Josema i Flo

Units artísticament des que van estrenar l’obra de teatre Una pareja de miedo, Josema i Flo van debutar junts a la televisió la nit del passat 24 de desembre. Ambdós humoristes, però, tenen una llarga trajectòria.

Josema Yuste. Actor i humorista. El 1977 coneix a Millán Salcedo i Fernando Conde a l’Escola d’Art Dramàtic de Madrid i el 1979 formen el trio Martes y Trece. Entre 1984 i 1997, a excepció de l’any 1993, presenta amb Millán els especials Cap d’Any de TVE, absoluts líders d’audiència. L’any 2007 també a la cadena pública presenta el programa d’humor Por fin has llegado. A més, ha participat en diferents pel·lícules i obres de teatre.

Florentino Fernández. Presentador, humorista i actor. Es dóna a conèixer amb Esta noche cruzamos el Missisipi, però l’èxit li arriba amb El Informal, al costat de Javier Capitán. L’any 2002 aconsegueix el seu propi programa a TVE, El show de Flo i tres anys després presenta Splunge. El seu pas pel cinema també ha estat en papers còmics.

Els difusors i el Kers. Dues paraules que fins fa poc desconeixíem s’han incorporat de forma immediata al nostre vocabulari diari, gràcies al bombardeig de Fórmula 1 que inunda les nostres pantalles.Com ja sabreu hores d’ara, els drets d’aquest ‘nou’ esport els té des d’aquest any la Sexta i TV3. Precisament, la cadena autonòmica ha tornat a incorporar a Josep Lluís Merlos al seu equip de comentaristes, que conjuntament amb el veterà Francesc Rosés i la jove Laia Ferrer, han reflotat les audiències d’aquest esport a Catalunya.

La singularitat d’aquests tres comentaristes ha estat objecte d’una paròdia brillantíssima al Crackòvia. En el gag de la darrera setmana veiem a Merlos (Pep Plaza) disposat a demostrar què és el KERS de la mà del iaio despistat Rosés (Carlos Latre),a qui fan servir com a conillet d’indies.

Per la seva banda, es veu a una Laia molt ‘pija’ (Mireia Portas), que confon el difusor dels cotxes amb el d’un assecador de cabells.El resultat de tot plegat és el d’un sketch que resulta divertidíssim per aquells que segueixen les transmissions per TV3.

De fet, el gag no dista excessivament de la realitat, ja que els perfils els clava bastant. Els qui seguim amb intensitat aquest esport veurem que, d’aquest trio de comentaristes, el qui diu les coses amb més cara i ulls és en Merlos, mentre que els altres dos serveixen més com a complement. Així doncs, esperem que els ‘polacs’ ens mostrin properament noves entregues d’aquest trio que ens ho fa passar d’allò més bé.

En l’anterior post comentava que l’APM seguia en plena forma gràcies a seccions com l’Sputnik TV. Doncs bé, avui seguiré parlant de programes de zapping, però en aquesta ocasió, l’escollit és l’Això és tot. Aquest és el títol del nou programa de zapping dels dimarts a la nit a IB3.

El programa no té res de l’altre món perquè quasi tot ja ho coneixem de l’APM. A Això és tot, tenen les particulars versions de les cançons, els seus reporters amb bigoti i entrevistes a rostres coneguts de la cadena. Tot i això, el programa incorpora, a banda de dos presentadors, algunes seccions interessants que val la pena destacar.

En primer lloc, la d’un informatiu sui generis, que combina l’àudio real dels noticiaris d’IB3, però amb imatges totalment absurdes que provenen dels esdeveniments més extravagants. I per l’altra, una paròdia del programa del cor Temporada Alta, anomenada en aquest cas, “Tremponada Alta” dedicada a mesclar preguntes i respostes: per exemple, qüestions de Josep Sandoval o Karmele Marchante amb respostes de la presidenta del Parlament Balear Maria Antònia Munar.

L’espai està aconseguint resultats prou acceptables tenint en compte la mitjana de la cadena. La clau d’aquest èxit és el mateix que el cas català, el fet de no mostrar un zàping normal i corrent, sinó el de ser originals i creatius mostrant-nos muntatges d’allò més divertits.